O L'ALMANAC DE LA ROQUETIA.
Per dire tot çò de mancar pas dins lo rèire país clapassièr e endacòm mai, una pagina occitana que serà çò que ne faretz.
Nòvas de segur, mas tanben contes de ma grand-la-bòrnia, sornetas de ma tanta Nina de Niana, galejadas e bajocadas, pròsas e poesias, opinion, fòtos o vidèos,...
Acabatz de mandar.
cercle.occitan.max.roqueta@gmail.com

samedi 25 mars 2017

Quand Luceta se'n torna de Diglossia

   De Gàrdias a l'Estanhòl, se parla pas que d'aquò, e los ases de Ginhac braman encara son sadol despertant lo mond, de jorn, de nuòch, de poncha d'auba a solelh colc: "una barca de Borronas a pres pè en riba d'Erau, a Carabòtas.... "

   I a pas a dire lo cafè òc dau 21 de març marquèt a de bon la Roquetia tota. Los Vilanòvas brothers faguèron l'espectacle davant los lumes de VAP e un septentenat de personas que sos uòlhs ie fan, encara uòi, bavarilhas. Presentacion dau libre per l'editor, lo Jaumetàs, Un jour, une nuit e puòi paraula als dos fraires, tè-tu, tè-ieu, occitan-francitan, Joan-Marc-Luceta.

   E la cara dau Danièl de se tresmudar per prene lo morre, la bèba de son egeria; lo tèxt de Joan-Marc venent faire lo rechauchon, lo subrepés, per espintar lo clavèl per una sala occitanofòna que se chala, que s'escacalassa dau rire a ne faire petar la sotaventrièira. Joan-Marc, Danièl, una complicitat mai que scenica, un jòc plan onchat, los rires dels calandrons qu'acompanhavan sos parents nos podián pas enganar: de las bèlas arts!

   Se podèm pas qu'èsser lausenjoses, nautres qu'i èrem, cau tanben saludar lo retorn de Luceta de la diglossia. Non, non, braves innocents de Niana, Diglossia es pas un masatge còsta Borronhan. Aquò vòu dire simpletament que Luceta, mercé lo trabalh de Joan-Marc, parla tornarmai en bona lenga nòstra; aquò vòu dire tanben, bèl temps fa que lo Danièl l'a comprés, e mai se quicha tant que pòt aquel sòt-bogre, qu'es ora d'assumir aquel costat popular que fa de la galejada, dau bon mot, d'una replica finament mesurada, d'una comparason gostosa nòstre èime prigond de lengadocians orientaus. Pro de la vergonha, dau trobar clus cagant e obligatòri per èsser un bon militant. E la revirada es aquí per aquò far, es una clau, una palanca que nos torna la Luceta e son Marcelon dau faidiment.

   Dempuòi Rabelais o l'abat Fabre, los armanacs d'un còp èra, mai que mai lo Setòri, las Campanas de Magalouna o mai pròche de nautres d'unes libres d'un Ives Roqueta o d'un Vernet, dempuòi l'inoblidable Padena, èra mai qu'ora de tornar au pòble nòstre aqueles registres. De ie tornar fin finala son quite rebat.

   Mercé Danièl, mercé Joan-Marc, mercé Jaumet. (e lo poton a la Carmencita, l'egeria vertadièira.)








Fòtos dau Joanòt Burc.

dimanche 12 mars 2017

Omenatge a Luceta


 "Un còp èra un flume grand tan larg que l'imatge dau cèl s'i perdiá dins lo cèl. Veniá de luònh. Cent países i vojavan son aiga..."
 Avètz saique reconogut Max Roqueta e son Flume grand qu'asaiga lo Verd Paradís 1.

Cent paises que se dison Ginhac o Bessan, Sant Guilhem o Sant Joan de Fòs, Ceban e Puòg AbonNiana, Borronhan...  Cent países que se recampan un còp de mai a Carabòta Còr d'Erau a l'entorn de Luceta e de Luseta, (personatge mitic de Danièl e animal totemic, mascòta, dau Joan-Marc aquel pòrta-lum de nòstre pòble. Se l'un fa lum quand l'amor li ven, l'autre lo daissa passar lo lum e los dos fan lo parelh!)

M'avètz plan comprés, 
recebrem los Vilanòvas Brothersper un omenatge, òc-ben un omenatge!
Aquí fau una parentèsi. ( Ausisse ja d'unas lengas de pelhas s'espofinar e desparlar: "Tè, los de l'IEO l'an virada sa canturla, an perdut l'oremus que començan de repapiar coma lo Felibritge. Ve, ara per ara, fan d'omenatges aqueles ensucats... - Saique òi, mas quin omenatge! Una figura, una fortuna, una egeria, una musa, una femna fenestrièira, una femna de plaça qu'avèm totes un jorn o l'autre crosada, la LUCETA. E ne sabe, de coquinasses, que l'an tirada la ficèla e que poiram testimoniar perqué son venguts puòi egiptològs.)



Per copar cort:

Omenatge descabestrat a Luceta!!!
en Occitan, en Francitan, en çò que vos canta,
amb Danièl e Joan-Marc Vilanòva 
en preséncia de son editor.

Dimars* 21 de Març, la prima florís
 a la calandreta de Ginhac /  19h00

*Es pas una error, mas per un còp, qu'un còp fa pas puta, lo cafè òc se tendrà un dimars.

Hommage à Lucette / Omenatge a Luceta de Daniel Villanova. Bilingue. Traduction occitane de Jean-Marc Villanova. Ed. Un jour, une nuit. 2016

 E un, e dos fraires e rau! 


La Lucette dau Danièl
"Hé ! Qu’est-ce que vous voulez, j’ai pas fait des grandes études moi ; je viens pas du
grand monde ! Je suis pas née dorée sur tranche ! Papa était ouvrier agricole et
maman travaillait dans une usine de sardines ; alors vous pensez bien que des
hommages, ils en ont pas reçus beaucoup, dans leurs vies ! Au contraire… au
contraire, qu’il leur a fallu tirer le diable par les cornes, pour nous faire venir, mes
frères et moi. Hé, comme tous les gens pauvres, ils sont partis de rien, et quand ils
sont arrivés, il leur restait plus grand-chose…"

La Luceta dau Joan Marc
"E ! De qué volètz, d’estudis, ne faguèri pas gaire, ieu ; veni pas de la 
«Nauta », coma se ditz. Siái pas nascuda amb la crespina ! Papà èra vinhairon e
mamà trabalhava dins una fabrica de sardas ; alara, pensatz ben que
d’omenatges, ne recebèron pas gaire, dins sa vida ! Al contrari, al bèl contrari,
que lor calguèt tirar lo diable per las banas per nos faire venir, los fraires e ieu.
È, de qué volètz, coma totes los paures, partiguèron de res, e quand arribèron,
lor demorava pas grand causa..."


Voici le Marcel dau Danièl
Alors, on descend du car, tout un groupe, Marcel en tête; on rentre dans la
charcuterie et Marcel il dit à la charcutière :
- Bonjour, Madame ! Je voudrais de ce jambon, là…
Alors, cette femme elle prend le jambon, elle le pose sur la machine et elle lui
demande: « - Combien de tranches, Monsieur ? »
- Oh, allez-y, allez-y, je vous dirai…
Alors cette femme, elle enclenche la machine, et allez… rrr… rrr… rrr... rrr... dix
tranches… vingt tranches… trente tranches… quarante tranches…
Et tout d’un coup Marcel il fait : « - Celle-là!… »
Hou ! Cette femme, elle est restée couille!… J’ai vu le moment qu’elle se tranchait les
doigts! Elle est devenue blême! Blême!… Et pourtant, une charcutière aveyronnaise
blême, c’est rare!… Mais là, je crois que tout son sang lui était tombé aux chevilles!…


E vaquí lo, lo Marcelon dau Joan-Marc:
Alara davalam de l’autobus, una tropelada, lo Marcelon bèl primièr ; dintram
dins la carnsaladariá e Marcelon li ditz, a la carnsaladièra:
- Plan lo bonjorn, Dòna ! Aimariái d’aquel cambajon, d’aquí…
Vaquí aquela femna que te prend lo cambajon, lo te pausa sus lo copalard e li
demanda, al Marcelon : « - E quant de lescas, sénher ? »
- Ò, copatz, copatz, o vos dirai…
Alara, aquela femna t’encranca la maquina, e zo… rrr… rrr… rrr… rrr… dètz lescas…
vint lescas… trenta lescas… quaranta lescas…
E d’un còp, lo Marcelon que li fa : « - Aquela ! »
Oi ! Aquela femna, qu’es demorada colha !... Vegèri lo moment que se trencava los
dets ! Venguèt palla ! Pallinassa !... E pasmens, una carnsaladièira d’Avairon
pallinassa, es rar !... Mas aquí, cresi que la sang tota li èra tombada per las cavilhas !...