O L'ALMANAC DE LA ROQUETIA.
Per dire tot çò de mancar pas dins lo rèire país clapassièr e endacòm mai, una pagina occitana que serà çò que ne faretz.
Nòvas de segur, mas tanben contes de ma grand-la-bòrnia, sornetas de ma tanta Nina de Niana, galejadas e bajocadas, pròsas e poesias, opinion, fòtos o vidèos,...
Acabatz de mandar.
cercle.occitan.max.roqueta@gmail.com

samedi 16 novembre 2013

SECRETS ROQUETIANS

Dins lo numèro 7 das quasèrns de Max Roqueta, Josiana Ubaud nos rementa un passatge de Tota la sabla de la mar. Aqueste escapolon mòstra que Max èra tanben un conoisseire pro fin de la botanica de son ròdol.
S’agís aicí de las fruchas de pivèrn (pistachier térébinthe), que, un còp arrancadas per los aucèls, laissan a lor plaça una gota qu’escandilha dins la lutz, coma una pèrla. Vaquí coma o descriu Max Roqueta, dins son estil inimitable :
« Entre prima e ivèrn se fasiá sa fèsta ambé sa frucha qu’espelissiá verda, per venir roja puòi e puòi, a l’auton, per l’auceliha que se’n fasiá revòbi, blava, d’un blau metallic, que los sonava de luònh. E quand l’aucèl aviá pres la grana color de nuòch finida, perlejava en sa plaça un degot de perosina que reteniá, per se’n faire glòria, los rebats de la lutz. Alara, en la rauba enveirenta de son oulor, la pivèrna, magra e paura, veniá coma reina. E, filha gloriosa de sa beutat, fasiá jogar dins la solelhada tot lo tresòr de sas pèrlas d’argent ».

Avètz aquí dejós una fòto que mòstra, a esquèrra e au mitan, aquelas famosas « pèrlas » de pivèrn :


E Josiana fa remarcar que i pas que Max Roqueta per relevar « un detalh infime, que transforma en pimpalhadura reiala ».
Se volètz faire aquela experiéncia, es simple. Cau senhalar que fonciona sonque ambé lo pivèrn, e pas gaire ambé lo restincle (pistachier lentisque), que lo sembla un pauc.
Vaquí per los destriar :



Pivèrn (una fuòlha terminala)      Restincle (fuòlhas mai estrechas e ges de fuòlha terminala)

Pichòta informacion per acabar : Josiana precisa que « pivèrn » designa lo bartàs, mentre que « pivèrna » designa sa frucha. Semblariá que Max Roqueta aguèsse un pauc confondut los dos, çò que perdonam completament…

dimanche 10 novembre 2013

Fada de Serrana

Per aqueles qu'an mancat la debuta:

E aquela paraula ven de luònh. Los primièrs a la far seguir son los caçaires. Pas los caçaires amb sos quatre-quatres e sos vestits fluos, non, los caçaires fraires de Cromanhon.
Pensavan pas qu’a caçar, mas un jorn se metèron a la politica, òc-ben, a la politica. En se levant un matin, mentre que jusca aquí lo país èra tot planièr coma una mar, s’avisèron que i aviá una molonada de ròcs coma una montanha de ròcs blancs.
En cò dels caçaires, saique d’entrepreneires qu’èron per lo desvolopament, n’i agèt per dire que caliá d’un cop d’espatla faire cabuçar tot aquo dins lo riu Buòja. Disián: uòi quora tugam un mamot alai dau costat dau Colet avèm pas que de lo rebalar jusca aiçí. Se quitam faire una montanha, lo mamot se lo caldrà carrejar sus l’esquina e nos i espetarem.
D'autres disián : terré que nani i cal pas tocar. S’aquò es estat fach de nuòch son pas que las fadas qu’an pogut o faire. N’avèm ja pron de nos far acivadar per las femnas sens anar cercar mai d’embolhs. Se faguèron dire de tot pels autres: « paurucs que sètz, fenhantasses, ecologistas que volètz pas ren tocar ! »
Alara los primièrs ensagèron un autre metòdi e per i far vergonha, diguèron: « aquel trabalh seriam pas capables de lo faire nautres, quand son pas jamai qu’una mena de femnas qu'o an fach? Es pas nautres que tot cop semenam dau costat de Las Lavanhas o dau Colet de pèiras plantadas ?
E los autres de dire : « es ben nautres, aquò es verai, mas quora o fasèm, es pas un trabalh, es tot simplament per se passar lo temps quand es barrada la caça dels mamots. »
E se cridavan dessús a ne pèrdre la votz e puòi, un còp muts, se metián totes en rengueta per se far de moninadas qu’èra plan aisit, d’aquel temps, de se far de moninadas. Enfin totes, levat un. Un original saique, un non alinhat coma dison uòi, e o èra a de bon.
Aquel, morrut de morrut èra pas mens qu'un pacifista. Lor disia: vergonha a vautres de vos cridar dessús davant vòstres enfants, de jorn tant coma de nuòch, que los psicològs son pas encara nascuts. Morrut èra e confle encara mai, qu’aviá de causas de dire e qu’aviá pas per o dire, ni los mots, ni mai la matèria. Ensajava pasmens e disiá: «ara n’ i a pron, se me volètz pas escotar a… » e i tornava: « ara n’i a pron, se me volètz pas escotar a… » Çò que voliá dire, ara, o sabètz vautres, èra: «  ara n'i a pron, se me volètz pas escotar anatz cagar a la vinha dau ròc e portatz me la clau ! » Solament, d’aquel temps, ges de vinha, ges de ròc e plan segur, ges de clau.

E las fadas, dins aquel temps, fasián son prètzfach nocturne de fadas, que pas digús las ne destorbavan. E de puòges en puòges, dau Ròc Blanc al ròc de Pèira Martina, dau ròc de Pèira Martina al puòg de l'aret, dau puòg de l'aret al ròc dels Agrunelasses, dau ròc dels Agrunelasses al puòg de Ròcabruna, dau ròc de Ròcabruna al puòg Farrio e dau puòg Farrio al puòg Sant Baudèli, la montanha de Serrana siaguèt acabada.

Èrem passats aital a un autra epòca. Lo temps d’après los caçaires, lo temps dels cultivators e dels pastres.
Abans que de s’escampilhar, los darrièrs caçaires se desencusèron alprèp dels pastres en ié diguent : «  vos nos cal perdonar qu’avèm, en nos carcanhejan, quitat las fadas bastir aquela montanha que vos bailarà de trabalh. »
E d’efièches son trabalh primièr, als pastres, siaguèt de dobrir de carrairons e de dralhas per far l’estiva dau Colet. Lo vèspre, al canton dau fuòc, romegavan après los caçaires e las fadas, e sas femnas, las pastretas, volián pas creire qu’èran una mena de femnas qu’avián bastida Serrana.
O volián pas creire mas se podián pas empachar d'o dire, de l’una a l’autra. Los pastres a las pastretas ; las pastretas als pastorels, los pastorels als pastorelets, e es coma aquò qu’aquela cresença arribèt, al sègle passat, jusca a un pastre dau Mejanèl. Aquel pastre dau Mejanèl convertiguèt Joan Frederic Brun e Joan Frederic, el, m’enfadèt dins « lo temps clar de las Encantadas, de las que dançavan dins la lutz ».
Alara se d’escriches n’i a pas, i a pasmens una traçabilitat que compta.


L'Emmascat de la Fada Serranèla
De seguir...