O L'ALMANAC DE LA ROQUETIA.
Per dire tot çò de mancar pas dins lo rèire país clapassièr e endacòm mai, una pagina occitana que serà çò que ne faretz.
Nòvas de segur, mas tanben contes de ma grand-la-bòrnia, sornetas de ma tanta Nina de Niana, galejadas e bajocadas, pròsas e poesias, opinion, fòtos o vidèos,...
Acabatz de mandar.
cercle.occitan.max.roqueta@gmail.com

lundi 24 novembre 2014

Lo grand eissam en Roquetia

Dimècres 26 de novembre, tre 7 oras dau vèspre, a la glèisa vièlha d'Argelièrs, cafè òc descabestrat amb 

Joan-Claudi Forêt


 E mai siaguèsse pas la sason, Joan-Claudi, abelhaire dels mots, farà estivar son grand eissam dins l'Infèrn Roge, çò ditz, e nòstre brusquet de Roquetia.
 Ausirem zonzonar "lo chant" dau Vivarés Naut, curiositat embelinaira per nòstras aurelhas rufas de paisbassòls mai acostumadas als bufals dau Tarrau e al cant agrolós de l'autbòi felipadocian, puòi tastarem la sanflorada chucosa de son mèl de garrigas.





Un grand essaim de mots bourdonne dans la tête du poète, qui se plaît à filer la métaphore apicole. 

Les mots font le poème comme les abeilles le miel, mais l'essaim est double : il comprend les abeilles vivaroises et les languedociennes, qui feront, selon le pays et sa flore, « miel de bruyère ou de garrigue », de goût différent. Il s'agit dans les deux cas, mais surtout dans le parler périphérique qu'est le vivarois, de lutter contre le silence et l'oubli des mots et en dernière instance contre le temps et la mort, rien moins.
La garrigue est devenue muette, mais plus encore le Vivarais. Pour les faire vivre, ces abeilles-mots qui sont comme les âmes de leurs locuteurs disparus et tout ce qui nous reste des générations englouties, il faut recourir à l'oralité populaire, à ses dictons et formulettes. Or formulette implique forme : Un grand essaim de mots est une recherche permanente de formes. Le poète se méfie du pathos : « Fuir les effusions du moi lyrique, cette éponge, et tenter de voler au monde un petit bout de son mystère. L’émotion viendra à son heure, si elle doit venir. »
Ces chants du nord et cants du sud célèbrent la nature avec ses gens et les "abeilles industrieuses" qui y butinent : les mots. 
J. C. Forêt, Un grand eissam de mots, Un grand essaim de mots, Livres EMCC, Lyon, 2013


​" Las bèstias crèban, los òmes e las abelhas morisson..." segon un dire que se ditz.
Mas, quand los mots venon abelhas, jot la pluma de Joan-Claudi Forêt, tòcan a l'immortalitat.



 a Argelièrs d'Erau, 19H, dins la glèisa vièlha còsta la comuna, 
à Argelliers (34) dans la vieille église, à côté de la mairie...
Per trapar la sala / Pour trouver la salle :
Per trapar la glèisa vièlha: es aquela qu'a lo cloquièr roman, a l'occitana. S'apargar a l'amorièr grand o endacòm mai, dintrar dins lo vilatge vièlh, seguir la carrièròta de l'ase dau paure Sidòbre, daissar de costat la Casa di Dante, pas luònh dau Sant de paret, e i tombatz dessús, còsta la comuna.


Per parlar occitan, se rescontrar, faire riqueta e s'assabentar los cafès occitans
Café occitan? pour parler, se rencontrer, partager un repas, s'instruire...
Mòde d'emplèc / Mode d'emploi

Per quals? Pour qui?
Tot lo mond, sòcis o pas de l'associacion, locutors o pas de la lenga d'òc, dau nenon pas tròp plorinejaire, al papeta rance pas tròp repapiare, e mai eles! Basta d'aver enveja d'ausir e de parlar l'occitan, (per aqueles qu'o pòdon), lenga en libertat, occitan de carrièira o patés de facultat. 


Coma? Comment?
Segon la formula consacrada "Venètz e portatz" Qual de beure, qual de manjar, de sucrat o de salat, de pebrat per racontar... Metem tot amassa e partejam.


A l'entorn de? Autour de?
 Lo tèma es aquí per faire montar l'alhòli e nos assabentar, en segonda partida de serada, un convidat de tria presenta son trabalh, e una discutida s'enseguís. Per s'acabar en galejadas e cançons.

Mercés d'o faire assaupre al vòstre entorn, de faire virar, que tant que vira fai de torns!


A dimècres que ven,
tota la còla de la Roquetia

samedi 15 novembre 2014

Requiem per las cagaraulas e per sas cauquilhas, lux eterna.

   Èrem acolitis dins las annadas 50 e aviam pas encara abandonat lo subrepelís blanc e la rauba roja per estrenar lo vestit novèl : una crotz penjada al còl, l’auba blanca e son gròs cordilh roge nosat a l’entorn del ventre, acabat per un plumet de fiuses tenguts per un nos gròs e pesuc.

   Aquel cordilh e son plumet, de los faire virar dins l’aire coma un ventilador, ras del morre de son vesin, aquò èra, pecaire, la sola distraccion, dins lo temps que lo capelan l’esquina virada, la messa en latin s’esperlongava sens fin. Èra atanben, del cop, la primièira rason de se far repotegar dessús.

   Al moment de l’elevacion, esquinlar pas coma o volia -1 còp, 2 còps, 3 còps- la devòta rança, de negre vestida, que n’aviá pas agut pro de nos carpinhar a l’escòla mairala, qu’èra estada nòstra regenta, veniá pas qu’en segonda rason. Saupriam nos o remembrar un parelh d’ans pus tard, las nuòches d’estiu vengudas, per li far profechar en prioritat de la campaneta. E l'endeman, un còp denonciats, de nos entendre dire per nòstres parents : « e ben, ères aqui amb de braves … acolitis ».

  N’èrem pas encara aquí, se'n mancava pas que de qualques annadas.

   Nòstras devocions conoissián son estrambòrd benlèu pas per Nadal mas puslèu per Pascas e la Setmana santa, per la bona rason qu’èra pas besonh de tresfosir que las ceremònias se passavan en defòra de la glèisa : procession dels rampalms, del camin de crotz, de las cagaraulas, per acabar amb lo pelegrinatge de l’ermitage, lo diluns de Pascas.

   Dins nostres regrets es la procession de las cagaraulas que ven en primièr coma la tortuga de la faula.

   Aquò se passava lo Dijòus sant e coma per totas las ceremònias d’aquela setmana, en causa las campanas en viatge a Ròma, los acolitis deviam faire lo torn del vilatge amb las tarabastèlas per sonar lo mond a la glèisa. N’i aviá pas que tres e las disputas per las brandir menavan tant de rebaladís coma las aisinas.

   Del còp arribàvem a la glèisa quora la ceremònia èra plan entamenada mas pas per aquela de las cagaraulas, justament, qu’èrem puslèu en avança. Ne voliam pas mancar una minuta. De la fauta del temps a aquel moment de l’annada : un cop de pluòja o un còp de vent e caliá esperar l’an d’après.

   Los joines Sautaròcs, las preparacions los avián ocupats tot lo Sant-Clame del jorn.

   Las cagaraulas i aviá fòrça temps que banejavan, nimai bavarilhavan, pas pus qu’avián servit de pitança.

   Las cauquilhas, elas, èran estadas sonhosament recaptadas dins l’ombra d’un tirador, de còps directament, lo de dejós la taula, dins l’espèra d’una fin luminosa e religiosa, per esclairar lo camin de la procession.
(Apegadas a l’aurelha se seriá segurament poscut entendre aquel refranh : « Sèm pro per manjar ço qu’avèm, se qualqu’un mai vòl venir, que se còpe la camba en camin. »)

   Per aquò far, èran emplenadas de l’òli rance que demorava al fons de las gèrlas ; un bocin de coton derrabat de la boneta de nuòch servissiá de mecha. Puòi, sus una teuna planca estacada sus las grasilhas dels balcons, èran un pauquet enfonçadas d’aquí, d’alai, sus un planponh de sabla. N’i aviá atanben dins los trauquets de las faciadas mai abrigadas del vent, amb de còps, de bocinets de candèlas per los que manjavan pas de cagaraulas a son ostal.

   Mancava pas que de pregar lo bon Dieu, saique la sola pregària de la jornada, per aparar l’installacion dels capricis del tarau o del marin que vendrián empachar d’alucar las pichonas calelhas.

   Mai prigonda èra la nuòch, melhor èra. Aürosament que d’aquel moment los lums publics èran pas coma uòi e encara melhor se lo garda aviá pas agut lo temps de remplaçar las ampolas castanhadas dins la setmana per d’acolitis prevesents.

   Partit de la glèisa a la nuòch negra, lo capelan, detras las devòtas e sos cants en latin, podiá començar lo torn del vilatge e la procession grossissiá lo long de las carrièiras, per far lo plen davant lo restaurant de Fonzon, ont d’Innocents de Niana o de Cogorlas de Sant-Joan de Fòs èran venguts, per l’escacensa, e acabar en avança lo quaresme, tastar las trochas e las escaravissas.

   Del còp las devòtas s’entendián pas pus que i aviá encara mai de bruch que per las enterralhas.

   Se sabèm pas las originas, la naissença d’aquela procession, sabèm al mens las circonstàncias de sa disparicion. Venguda mai folclorica que religiosa, lo capelan decidiguèt de la suprimir.

   Ne caliá pas mai als reborsièrs que son los Sautaròcs per la voler continuar.

   Es coma aquò qu’en 1956 ,per lo Dijòus sant, la nuòch venguda, lo capelan faguèt simplament una pichona ceremònia dins la glèisa dins lo temps que los mai mescresents dels Sautaròcs, eles, cònsol en primièr, e los bons catolics «  frondaires » faguèron la procession e venguèron picar al portalh de la glèisa.

   Ne garde ieu un remembre viu. Ère amb ma maire e lo sol enfant dins la glèisa esclairada pas qu’amb cinc o sièis ciris, amb de cants de devòtas tan joioses coma lo miserere. Mai lugubre qu’aquò, se pòt pas. La ceremònia anava s’acabar quora los conservadors comencèron de picar, tusta e buta, contra lo portalh de la glèisa e de cridar. Aviá pas encara sèt ans e ère pas fièr.
Lo capelan volguèt los far calar e dobriguèt lo portalh per se trobar en fàcia del garde qu’aviá alucat sus la plaça una candèla e que li cridava coma un sord : « Toca-la, toca-la !» E ma maire de peltirar lo capelan per l’auba per dire de l’empachar de se n'aprochar.

    Aquò s’acabèt que tot lo mond sus la plaça, e èran pron nombroses, t’i cridavan dessús de litànias qu’èran pas aquelas dels sants.
Quora vegère, d’annadas après, Don Camillo e Peppone, aquò agèt un gost de ja vist, mas, dins una version pas tan joiosa.

   Per la pichona istòria, tornats a l’ostal mon paire lai èra pas. Emocion novèla. Saupèrem un pauc mai tard que de vesins l'èran venguts quèrre per adjudar a vestir un autre vesin que se veniá de morir…. Tant coma la procession de las cagaraulas que sèm ben obligats de ne portar lo dòl.

Lo Sautaròc



PS : Se n’i a que me creson pas, o pòdon totjorn demandar a l’amic Janòt que se soven de tot aquò, e mai agèsse pres sul cap, un parelh d’annadas pus tard, un ròc qu’aviá el escampat en l’aire per dire de castanhar una ampola del lum public que geinava per la picorèa de la cerièiras.


lundi 27 octobre 2014

Cafè òc, Josiana Ubaud

Dimècres 29 d'octòbre, tre 7 oras dau vèspre, a la glèisa vièlha d'Argelièrs, cafè òc descabestrat amb 
Josiana Ubaud






 La màger part la conoisson jot la casqueta de l'etnobotanista en domèni occitan, nombroses los que se congostèron de l'acompanhar, còp o autre, sus lo terrenh:
« Josiana Ubaud, aquela femna ideala en temps de crisi, puòi que t’apastura d’ensaladas sauvatjas una tropelada de 25 personas, sus un cairat de quatre pans de costat ! »


D’autres prèsan encara mai sas colèras famosas, quand, repotegairitz de servici, soleta, torna emparaular un pòble d’òc tròp sovent mut.
Çò melhor essent d’anar veire lo site de Josiana : http://www.josiane-ubaud.com/

    
Mas, en mai l’amiga e afogada de nòstres cafès, es la lingüista e femna de sciéncias que recebrem dimècres 29, per la sortida de son Diccionari Scientific (Matematica-Informatica-Fisica-Tecnologia-Quimia), Nerta Edicion, 2014.





Los de plànher seràn los absents. Venètz doncas ubaudizar* la vòstra lenga nòstra, vos assabentar tot en partejam lo pan, lo vin, lo demai, e mai encara, se afinitats…


*ubaudizar: parlar e escriure l’occitan dau sègle XXI d’un biais condrech e granat.



Per trapar la sala / Pour trouver la salle :
Per trapar la glèisa vièlha: es aquela qu'a lo cloquièr roman, a l'occitana. S'apargar a l'amorièr grand o endacòm mai, dintrar dins lo vilatge vièlh, seguir la carrièròta de l'ase dau paure Sidòbre, daissar de costat la Casa di Dante, pas luònh dau Sant de paret, e i tombatz dessús, còsta la comuna.

Perqué aqueles "cafès"?
Per parlar occitan, se rescontrar, faire riqueta e s'assabentar los cafès occitans
Café occitan? pour parler, se rencontrer, partager un repas, s'instruire...
Mòde d'emplèc / 

Per quals?

Tot lo mond, sòcis o pas de l'associacion, locutors o pas de la lenga d'òc, dau nenon pas tròp plorinejaire, al papeta rance pas tròp repapiare, e mai eles! Basta d'aver enveja d'ausir e de parlar l'occitan, 
(per aqueles qu'o pòdon), lenga en libertat, occitan de carrièira o patés de facultat. 


Coma? Comment?
Segon la formula consacrada "Venètz e portatz" Qual de beure, qual de manjar, de sucrat o de salat, de pebrat per racontar... Metem tot amassa e partejam.


A l'entorn de? Autour de?
 Lo tèma es aquí per faire montar l'alhòli e nos assabentar, en segonda partida de serada, un convidat de tria presenta son trabalh, e una discutida s'enseguís. Per s'acabar en galejadas e cançons.


Mercés d'o faire assaupre al vòstre entorn,

A dimècres,
tota la còla de la Roquetia

dimanche 12 octobre 2014

Aigatge al Clapàs

Vendemiaire de 2014
(o quand lo Montamametas fa son calendièr revolucionari...)


Qu’òm i vei lo roge, que de la premsa a la tina nos aprèsta de costuma los endemans cantaires, venir pas mai qu’alèrta meteo que fai dau Clapàs, lo Fangàs-beach das bo-bos banhats, qu’aqueles estanciurs de cagabetums, amb la benediccion dobla d’arquitèctes desclocats e de politics corromputs e deseimats, l’an cementat e enquitranat, a doble rebraç, dau Puòg de Sant-Lop a las ribas de l’estanh de l’Òrt, pas que per lo poblar, ultima crosada, das felens de Montfòrt-l’amòrri.

Aquò per lo mai grand bonaür postum dau paure nòstre Pofre*, enfin aürós coma un peis dins l’aiga, de veire mai qu’un floquet d’escupinha asaigar son pòrt Mariana per lavar los pès, fondamentas pudentas, dau palais e das poders regionaus. Las Tres-Petetas,** servieta esponga  a la talha, fan la Comèdia*** de la bugada, rementant los trempa-cuèus de Mont-Ferrièr d'un còp èra, amb lo risolet a las bocas, agachan se banhar las lengas ponchudas…

Quand l’Autisme o Maire Natura, causiretz, fan calar enfin los guirguilhs das captaus politics de l’endrech, l’aubre poirit de l’ump litoralenc e la ròsa passida de la vilassa dins lo meteis banh, que coma disiá l’autre « se lo tram va pas a la mar, es la mar que ven enfin al tram » !

Episòdi cevenòl que dison, se lo pilòt vos agrada farem la seria, sason 1, sason 2, de tot biais i a pas pus de sasons, la paura ma tanta Nina aviá rason:
"Mar clara, montanha escura, 
ne tornaretz tastar, segur."

E lo regret, que l’estadi siaguèsse estat voide, sens sa còla de fotbòl, quand Mausson tirèt la sèrva d’aiga per veire Merdanson**** tornar trapar a de bon son nom.

*       Jòrdi Frêche.

**     Las Tres-Gràcias.
***   Comèdia, plaça bèla de Montpelhièr que i rèstan las Tres-Petetas.
**** Merdanson se sona ara pudicament Verdanson per espaurugar pas las practicas.







Banh de pès per lo poder regionau e lo pòble clapassièr, jòt l'agach amusat de las Tres-Petetas.

mercredi 8 octobre 2014

Cants a Sant-Guilhem d'Erau



"Amen, amen, sèm pro per manjar çò qu'avèm,
Mas pas per cantar !
Se quauqu'un mai vòl venir,
Almens que se cope pas la camba en camin ! »
                  


Los cants platanics...


Quand a la crosada de nòstras cèrcas artisticas o puslèu mai segurament de nòstres caminaments d'abramats de lenga d'òc, 
dins lo rescontre dau giscle de la fòrça brutala de las voses e de l'espetament gaujós dau cant popular occitan, 
dins lo plaser renovelat de la galejada sautaròca e l'afrairament, 
mas tanben dins la calama,
quand s'apasima la brofoniá e que cantorleja l'oscillacion de l'amna enlairada sus las alas de l'autbòi felipadocian, 
que lo còr dau Janòt, petaçat coma un relòtge vièlh, pica tornarmai sa tifa-tafa desmargada, 
plan luònh de l'escura lirica o de la frasa de rap raspada et afrosament americanizada dau disc de vinil que zin-zoneja a la revèrs en caïnejant son planhum mortejat, 
quand los mots, pastats per de generacions e de generacions de davancièrs, son molinetejats per de còrdas vocalas primitivas non jamai adomergidas, sauvatjas, 
e que, descabestrats venon, dins un bufal espectaclós, prene son vam vital,
expulsats de grandas maissas, negrassas, coma un coloriatge de Soulatge pichotet, 
quand lo vesin dau dessús, revolumant de longa dins son lièch coma una baudufa agent trapat lo moviment perpetual, barrarà pas l'uòlh de la nuòch,... 



...resclantís al pus fons de las garrigas nautas, dins lo prigond de la gòrjas d'Erau, la clamadissa de la 
Corala de Sant-Guilhem 


Primièrs clams  lo 14 d'octòbre, per la Sant-Just, (lo sant patron de la corala)
sala Govèrna, 20H45
Novelairas e novelaires benvenguts e mai los pairòls traucats!
Repertòri tradicional occitan, cants polifonics personalizats (aquò vòl dire que cadun canta a son biais) acompanhats per lo subre-bèl Mèstre Albareda -Carcassés!
S'apargar dins los en-basses e montar d'a pè la carrièira principala dau vilatge, a la crosada prene a l'esquèrra, la sala es a trenta mètres a gaucha.

Entresenhas per mèl cercle.occitan.max.roqueta@gmail.com 

jeudi 25 septembre 2014

Messatge d’optimisme


Eric Fraj seguèt lo convidat de la sesilha passada das cafés occitans, engimbrats per lo cercle occitan Max Roqueta. Polida serada, onte la question « Quin occitan per deman ? » senhoregèt.
Vaquí un extrach polit dau « Libre de Catòia », de Joan Bodon. Es un tèxte que pòrta esperança e baila coratge. Emai foguèron pas escrichas per parlar de l’occitanisme (mas Joan Bodon èra pasmens occitanista) aquelas linhas subrebèlas pòdon concernir tanben la causa occitana...



La nuèch se prolonga, freja. Una brasa consumida creis la flaçada de cendres que recapta encara mai la cremor de las darrièiras brasas. Una per una s’escantisson, una per una. Mas basta que ne demòre una que arda. Perque s’acaba tota nuèch. Lusirà, tornar, l’alba complida. Lo Mèstre vendrà desacaptar las cendres. Pausarà sus la brasa darrièira la fina lenha menuda. A bèles paucs bufarà doç, entrò que se lève la flamba. Cresi ieu ara que lo matin se sarra. Espessas son las cendres, benlèu tu seràs la darrièira brasa. Quand tot sembla perdut, es alara que tot comença. Ne sèm aquí.


Joan Bodon, Lo libre de Catòia, Edicions de Roergue,1993




 Eric Fraj, Quin occitan per deman?, Edicions Reclams, 2013

jeudi 3 juillet 2014

Lo Lemosin es Occitan

Lo redreiçament de França nos en batem, ​pro de se faire enfavar o desfavar. Non a aqueles que nos vòlon sanar.

Lo Lemosin es Occitan, restacat a Aquitània coma se deu:






 Volèm verguejar al país, macarèl! 

Per aqueles que l'an pas fach, mercé de signar la peticion http://www.petitions24.net/le_limousin_est_occitan_et_doit_le_rester

mercredi 18 juin 2014

Dins las piadas

Vos convidam, un còp de mai, a totalfestumejar amb nautres, aqueste dissabte 28 de junh, a Argelièrs d'Erau, de 10 oras a pas d'oras;

TOTAL FESTUM 2014
Argellièrs
samedi 28 juin

Dins las piadas de Max Rouquette.

Samedi 28 juin – Salle Verd Paradís

Expositions 
* « Provença de Mistral», en partenariat amb lo CIRDÒC Mediatèca occitana
* « Max Rouquette, l'enchanteur » 
Vente de livres par l'IEO


10H00:  “Lous Badaïres d'Argelièrs” 


Passejada menada per Roland Pécout, autour de l'œuvre et dans les paysages de Max Rouquette.





12H30 : Aperitiu en musica
Brasucada de moules et repas partagé, cadun pòrta quicòm




14H30 : «  Frédéric Mistral, une redécouverte pour notre temps »


Conférence de Roland Pécout

 à l'occasion du centenaire de la mort de F. Mistral









16H00 : Una panieirada de contes sus la dralha bodoniana,  e mai, par Joseta Codina-Oto.







Mai d'entresenhas aquí:



17H45 : Lo COCUT

Còr Occitan de Clapièrs Universalamen T'estimat

Un chœur d'hommes, du chant traditionnel occitan


Lo COCUT, es un grop d'òmes:
 
  • Per la patz a l'ostal
  • Per la tranquilitat de las femnas mentre que "repetèm" e que "sortissèm"
  • Per que se pòsca tastar lo vin coma cal e sens empachas
  • Per poder desplegar nòstras activitats "culturalas" (caricaturas, galejadas, comentaris de l'actualitat) sens critica.

 
 Lo COCUT, es un cant natural, sens musica escricha ni voses definidas, una presa de las cançons pauc a cha pauc, a l'aurelha.

19H00 : Petite restauration

21H00 : Balèti amb « Biscam pas »

23H00 : Farandole jusqu'au village et fuòc de la Sant Joan d'estiu.



Contact : 
Tél. 04.67.57.32.21  

cercle.occitan.max.roqueta@gmail.com 









dimanche 1 juin 2014

Grand prèmi dau puòch de Sant-Lop

Perqué aqueles Grand Prèmis ?
Lo comitat espòrt tambornet d’Erau los organiza dins caduna de las Comunautats d’Aglòs e Comunautats de Comunas qu’aculhisson de cicles d’espòrt-tambornet dins las escòlas de lor territòri.
Desempuòi la prima de 2013 aqueles Grand Prèmis opausan las seleccions de quatre territòris (Erau Mediterranèa, Grand Pic Sant Lop, Valada d’Erau e Montpelhièr Aglò). Permeton d’afortir l’interès d’aquelas Comunautats per lo desvolopament das clubs de tambornet implantats sus lors territòris. Ofrisson tanben l’oportunitat a-n-aquelas entitats territorialas recentas de recampar sos estajants a l’entorn d’una identitat comuna, bastida sus lo tambornet.

L’an passat, las Dònas dau Grand Pic Sant Lop an conoscut ges de desfacha e finiguèron en tèsta. Dau costat das sénhers, es la seleccion Montpelhièr Aglò que capitèt, amb doas victòrias e una sola desfacha concedida davant la seleccion Valada d’Erau.





jeudi 20 mars 2014

Un Ramelet de poncha d'alba

E d'un, e de dos, e de tres...


Images intégrées 1
E rau!  Erau?

Òc, Erau, que  Joan Marc Vilanòva gasarà, excepcionalament, aqueste dimècres 26 de març, a partir de 19H00
amb un libre tot nòu, polit coma un sòu, Un ramelet de poncha d'alba,  tot drech sortit de sos pantaisses per un cafè occitan novèl qu'enriquesirà los nòstres!

Nous aurons le plaisir d'accueillir, du bon côté de l'Hérault,  Joan Marc Vilanòva, ce Mercredi 26 mars, à partir de 19H00
avec un nouveau livre, Un bouquet du petit matin, tout droit sorti de ses rêves pour un café occitan qui viendra enrichir les nôtres!

Ges de besonh de se levar a pas d'ora per culhir lo ramelet ni mai de l'anar crompar a cò dau perruquièr de l'autor, a Ceban, basta de venir!


Vejatz-aquí la tota debuta, "Una femna charrava":
La votz èra pastosa, lo còrs a la deriva. Un còrs ni vièlh, ni jove, nimai fòra de temps. Sai que non ! Lo temps l'aviá saurrat de ventrescas sobrencas. De que rendre patet quin gèst que siá, cortet cada bracejadís. A la debuta, aquò foguèt sonque una votz, enaigant l'espandi per dessús mas espatlas, per ressacas, coma una pila que desbonda, que lo tap onchós de regets de vaissèlas e de sabonadas passadas tòrna al sifon d'ont lo volriam desalotjar.
Aviá l'accent de Besièrs, mas ges de dardalh astruc, de brandilhament celestial, del clar e net dels codelets. Grassejanta, la votz fasiá pensar a las landas neblosas de Nòrd, aital coma nos las figuram quand i sèm pas jamai estat. Quant d'amors decebudas, de mainatges malcompreses, de sodòts mal moblats, de matins desvariats, de sers descorajats, quant de pastagas e quant de cigaretas caldriá amolonar per trobar una debuta d'explica, de perdons sobrencs a l'escopinha onchosa que veniá, per brigalhs desmalhats, envasir l'aire e puèi se retirar ?

En voici le tout début, "Une femme parlait"
La voix était pâteuse, le corps à la dérive. Un corps ni vieux, ni jeune, ni hors d'âge. Oh non ! Le temps l'avait lesté d'inutiles lourdeurs. De quoi gauchir le moindre geste, limiter tout mouvement. D'abord, ce ne fut qu'une voix, inondant l'espace par-dessus mes épaules, par ressauts, comme un évier qui débonde et dont le bouchon visqueux de rejets de vaisselles et d'anciennes savonnades revient au siphon d'où l'on voudrait le déloger. 

Elle avait l'accent biterrois, mais rien du rayonnement solaire, de la vibration azurée, de la netteté des galets. Sa voix grasseyante évoquait les landes brouillardeuses du Nord, ainsi qu'on se les représente quand on n'y est jamais allé. Combien d'amours déçues, de marmots incompris, de bouges mal meublés, de matins hagards, de soirs abandonnés, combien de pastagas et combien de cloppes faudrait-il ajouter pour apporter un début d'explication, une excuse superflue à ce dégorgement aqueux, qui venait par bribes détricotées envahir l'air, et puis se retirer ?
Joan Marc Vilanòva, Un ramelet de poncha d'alba, Un bouquet du petit matin, Traduction française de l'auteur, Association Lo Sauta ròcs, FAUGÈRES, 2014

151 p. 15 x 21 cm. PVP 15 €

 a la Calandreta de Ginhac, 19H, camin de Carabòtas
à la Calandreta de Gignac, 19H, chemin de Carabottes
Per trapar l'escòla / Pour trouver l'école :
L'escòla es en defòra de Ginhac, còsta lo licèu agricòla, direccion Canet, Belarga. Quand sètz a la giradoira de Sant-Bausèli de la Selva, davalatz cap al flume Erau, i a lo licèu, puòi l'escòla, a man drecha, a 200m, a quicòm pròche, de la crosada.
L'école est en dehors de Gignac, à côté du lycée agricole, sur la route de Canet, Bélarga. Au rond point de Saint Bauzille de la Sylve, descendre vers l'Hérault, chemin de Carabottes, en direction du lycée agricole. L'école est à côté, à 200m environ du carrefour.

Per parlar occitan, se rescontrar, faire riqueta e s'assabentar los cafès occitans
Café occitan? pour parler, se rencontrer, partager un repas, s'instruire...
Mòde d'emplèc / Mode d'emploi

Per quals? Pour qui?
Tot lo mond, sòcis o pas de l'associacion, locutors o pas de la lenga d'òc, dau nenon pas tròp plorinejaire, al papeta rance pas tròp repapiare, e mai eles! Basta d'aver enveja d'ausir e de parlar l'occitan, (per aqueles qu'o pòdon), lenga en libertat, occitan de carrièira o patés de facultat. 
Pour tous, membres ou non de l'association, locuteurs ou pas de la langue d'oc, du bébé pas trop pleurnichard à l'arrière grand-père pas trop radoteur, et même eux! Il suffit d'avoir envie d'entendre et de parler occitan (pour ceux qui le peuvent), langue en liberté, occitan de rue ou patois de faculté. 

Coma? Comment?
Segon la formula consacrada "Venètz e portatz" Qual de beure, qual de manjar, de sucrat o de salat, de pebrat per racontar... Metem tot amassa e partejam.
Selon la formule consacrée "Venez et portez". Qui à boire, qui à manger, du sucré ou du salé... L'on met tout ensemble et l'on partage.

A l'entorn de? Autour de?
 Lo tèma es aquí per faire montar l'alhòli e nos assabentar, en segonda partida de serada, un convidat de tria presenta son trabalh, e una discutida s'enseguís. Per s'acabar plan sovent en galejadas e cançons.
Le thème est là pour faire prendre la mayonnaise et nous instruire, en seconde partie de soirée, un invité présente son travail et une discussion s'ensuit. Pour  finir en galéjades et chansons.

Mercés de faire virar que tant que vira fa de torns, merci de faire suivre et de le dire autour de vous